el cel de ca meva diumenge vespre.

"no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió..."

cançó del dia: con la frente marchita (sabina)

allò que veig és el que em fa viure. el que m'entra per la vista és el que sé que hi és. el que em passa pel sentit de la llum és allò únic que som capaç de creure. i crec. 

crec en tantes coses que em costa posar-les d'acord. es mesclen entre elles i em demanen i em tornen a demanar que les cregui. que cregui el què veig. que vegi el què crec. que miri el que em mostra la terra. que vegi la vida, els homes i les dones, la feina, els llibres, els tassons, les portes, el sol i la lluna i sa moixa. la roba bruta freda sobre les rajoles de la meva habitació, les taques d'humitat del sostre de la casa, l'acceleració a estones del ritme del meu cor i el mal als peus, el com t'en vas i me jures que tornes, el com t'he esperat, les hores de fum assegut a la porta, la ressaca, els llibres, les cançons...

ho veig, ho crec. 

sabeu què crec? que la vista és un sentit que recull la resta de sentits. que la vista ens dona més informació que la pròpia que li correspon, que és el sentit de la veritat. que si l'afinam serem capaços de multiplicar-la. que amb una bona vista, potser no ens fan falta massa més sentits per entendre el món.  

com enyor s'estiu passat.

i no ho dic per què ara faci fred i tengui ganes de màniga curta. no és que frissi de cremar-me els peus caminant a l'arena de la platja. no. no és res de tot això. és que s'estiu passat va ser el més semblant a la felicitat que havia viscut en molt de temps. per uns dies, aquest estiu vaig canviar l'arena de la patja per l'arena del desert, vaig compartir una caseta petita amb una gran llit amb una princesa de conte, vaig treballar, a estones, en una feina divertidíssima i vaig assistir, per dues vegades, al concert dels elegits per representar els humans davant els déus. 

sé que el temps no torna i sé que els mortals tendim sempre a magnificar els moments quan els recordam, però és que ara m'ha pegat per recordar i em permetreu que magnifiqui. em permetreu que tengui un moment de llagrimeta de nostàlgia.

me sap greu avorrir-vos però és que és el meu blog i ara me dona la gana. bona nit.

(...) y dormíamos tan juntos que amanecíamos siameses,

y medíamos el tiempo en latidos.

y en tus dedos yo tocaba mis canciones,

dedos de teclas de celesta.

y tu pulso tamborileaba en mis sienes y muñecas

como diminutas patas de ciempiés,

y nos repartíamos los labios y los dientes y el hipo

y, del alfabeto, las impares.

cançó del dia: diecinueve (maga)