allò que veig és el que em fa viure. el que m'entra per la vista és el que sé que hi és. el que em passa pel sentit de la llum és allò únic que som capaç de creure. i crec. 

crec en tantes coses que em costa posar-les d'acord. es mesclen entre elles i em demanen i em tornen a demanar que les cregui. que cregui el què veig. que vegi el què crec. que miri el que em mostra la terra. que vegi la vida, els homes i les dones, la feina, els llibres, els tassons, les portes, el sol i la lluna i sa moixa. la roba bruta freda sobre les rajoles de la meva habitació, les taques d'humitat del sostre de la casa, l'acceleració a estones del ritme del meu cor i el mal als peus, el com t'en vas i me jures que tornes, el com t'he esperat, les hores de fum assegut a la porta, la ressaca, els llibres, les cançons...

ho veig, ho crec. 

sabeu què crec? que la vista és un sentit que recull la resta de sentits. que la vista ens dona més informació que la pròpia que li correspon, que és el sentit de la veritat. que si l'afinam serem capaços de multiplicar-la. que amb una bona vista, potser no ens fan falta massa més sentits per entendre el món.