com enyor s'estiu passat.

i no ho dic per què ara faci fred i tengui ganes de màniga curta. no és que frissi de cremar-me els peus caminant a l'arena de la platja. no. no és res de tot això. és que s'estiu passat va ser el més semblant a la felicitat que havia viscut en molt de temps. per uns dies, aquest estiu vaig canviar l'arena de la patja per l'arena del desert, vaig compartir una caseta petita amb una gran llit amb una princesa de conte, vaig treballar, a estones, en una feina divertidíssima i vaig assistir, per dues vegades, al concert dels elegits per representar els humans davant els déus. 

sé que el temps no torna i sé que els mortals tendim sempre a magnificar els moments quan els recordam, però és que ara m'ha pegat per recordar i em permetreu que magnifiqui. em permetreu que tengui un moment de llagrimeta de nostàlgia.

me sap greu avorrir-vos però és que és el meu blog i ara me dona la gana. bona nit.

(...) y dormíamos tan juntos que amanecíamos siameses,

y medíamos el tiempo en latidos.

y en tus dedos yo tocaba mis canciones,

dedos de teclas de celesta.

y tu pulso tamborileaba en mis sienes y muñecas

como diminutas patas de ciempiés,

y nos repartíamos los labios y los dientes y el hipo

y, del alfabeto, las impares.

cançó del dia: diecinueve (maga)